La més anciana del Baix Llobregat: La Venus de Gavà

Mines de Gavà

Sorprenentment, moltes són les persones que desconeixen que al Baix Llobregat, concretament a la ciutat de Gavà,  hi ha un dels principals jaciments prehistòrics catalans.  Es tracta de les mines de Gavà, unes mines datades al neolític que constitueixen a dia d’avui  un dels patrimonis arqueològics d’aquella època més importants a nivell de tota  Europa.  Concretament es tracta d’un conjunt de mines datades en un total de 6000 anys d’existència que es troben estructurades en diferents galeries. Sembla ser que el principal mineral que se n’extreia era la variscita, un mineral verd que els primers humans que van habitar aquesta zona empraven sobretot per a elaborar elements ornamentals.

Va ser en aquest jaciment quan al 1994 es va trobar una peça peculiar que fa referència a les primeres pobladores de la comarca. Es va descobrir  la Venus de Gavà.  

Cal dir que quan observem la Venus de Gavà no només ens trobem davant de la imatge femenina més antiga desenterrada mai al Baix Llobregat  sinó que som davant de l’única peça de forma humana coneguda d'aquest període apareguda a la Península Ibèrica.

Venus de Gavà

Les Venus prehistòriques són imatges femenines que sovint es troben representades en estat de gestació.  Es caracteritzen per ser desproporcionades, voluminoses i acostumen a tenir els atributs sexuals molt desenvolupats.  En general aquest tipus de figures no acostumen a estar molt detallades, tot donant sempre una importància  especial als òrgans genitals, els pits, la panxa i els malucs, en el si d’un cos robust.  Si be la majoria de Venus estan datades en l’època paleolítica la nostra “àvia” és una mica més jove i està datada al període neolític mitjà. Consta així d'entre 5.500 i 5.800 anys d'antiguitat.

Respecte al significat de les venus prehistòriques diferents teories apunten a que solen ser amulets, objectes màgics que evoquen la fertilitat, la seguretat , que ajuden a creure en un major èxit dels naixements i donen protecció davant les malalties. També es creu que poden considerar-se representacions religioses de deesses  de la fertilitat, vinculades a fecunditat i l'abundància, i per tant, a la perpetuïtat de l'espècie. 

Venus de Gavà de perfil

També hi ha qui veu en elles un clar reflex d'una societat matriarcal, en aquest sentit autors com Johann Jakob Bachofen parlen de formes d'organització matriarcals amb l’argument que l’homo sapiens vivia en una situació de  promiscuïtat i només era possible establir la descendència a través de les dones, el que feia que aquestes agafessin rol dominant en les societats . Aquestes teories avui en dia són majoritàriament rebutjades al considerar que la hipòtesi és especulativa i totalment absent d’evidències històriques palpables. En tot cas sembla clar que si be aquest fet no es pot provar que en cap cas fos generalitzat,  tampoc es pot negar que  és possible que hi haguessin societats d’aquest tipus. En tot cas, l’existència de les imatges de Venus trobades arreu del món prova que la dona-mare tenia un paper crucial, que es representava en forma de divinitat a la societat prehistòrica. 

Sembla ser que el nom de Venus té l’origen en la noció que constituïen un ideal de bellesa prehistòric. Malgrat que aquesta idea és a dia d’avui majoritàriament rebutjada, la denominació de Venus persisteix.

Centrant-nos concretament en  la Venus de Gavà  es tracta d’una imatge antropomorfa que va ser trobada de forma incompleta i trencada en diferents fragments. Primerament es van trobar diversos trossos  sense ser reconeguts, posteriorment van aparèixer les parts corresponents als pits i a les mans, que vans servir de base per tal de reconstruir part de l’escultura com si d’un trencaclosques es tractés.  Actualment existeixen una trentena més de fragments que no s’han sabut ubicar fins el moment . La Venus està feta d’una ceràmica de color negre que va ser posteriorment  polida.  La part que ha estat restaurada mesura 16 centímetres d'alt per 11 d'ample. 

 Il·lustració de la venus de Gavà on es poden observar millor els detalls.

Degut a la seva desproporció i a que no està complerta la imatge és de difícil visualització, requereix un important esforç d’imaginació per reconèixer-la.  Primerament cal destacar-ne el cap, que consta d’un nas allargat i estret, amb dos forats als laterals. Els ulls són dos grans circumferències envoltades per una sèrie de relleus en forma de raigs que semblen representar possiblement dos  sols.  A la part posterior s’hi poden diferenciar  les extremitats superiors amb els colzes doblegats i amb les mans i els dits estirats tot recolzant-se al ventre, que sembla el d’una dona embarassada. Al damunt hi podem trobar el que semblen dos pits.

Com a  guarniments, l’estàtua té una sèrie de braçalets, entre els braços a la part inferior hi ha una enigmàtica figura  en forma de lletra U similar a un collar (es pensa que pot ser una pinta o unes banyes de bou). A la part superior, a la zona del ventre sota de la mà esquerra, hi ha una  espiga que podria representar la vulva.

La major part dels especialistes en la matèria creuen que, en base als seu aspecte i decoracions, la representació d’una forma humana més antiga trobada a la Península Ibèrica és de fet la representació  d’una deessa de la fertilitat.

Les termes romanes de Sant Boi de Llobregat en 3D

Els amics d' Histotube han recopilat aquest interessant vídeo en 3D de les Termes de Sant Boi. Es tracta d’un treball elaborat l'any 2002, pel  Museu de Sant Boi de Llobregat i el Laboratori Multimèdia de l'ETSEIB (Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona - UPC).

També us deixo un vídeo didàctic explicatiu de les termes elaborat pel canal de youtube Partenotube.

El combat del pont d’Esplugues

L’ultima resistència Republicana abans de la caiguda de Barcelona

           Imatge del pont d’Esplugues a principis del segle XX

Corria la matinada del  26 de gener del 1939, les tropes franquistes caminaven inexorables cercant Barcelona per l’actual cinturó metropolità, que en aquell moment estava format per una sèrie de petites viles molt poc poblades. Barcelona es trobava totalment desmoralitzada després d’haver patit els bombardejos continuats més forts de tota la guerra civil per part de l’aviació franquista, i esperava el seu destí en aquell moment ja inevitable. 

Un cop caiguda Cornellà a mans dels batallons de Flandes i de Zamora de l’autoanomenat exercit nacional, les tropes es van ajuntar sota les ordres del general i militant falangista Juan Yagüe.  Posteriorment van iniciar el seu camí carretera de Cornellà amunt en direcció a la vila d’Esplugues de Llobregat.  Hi arribaren al voltant de les 9.00 del mati, però allà els esperaven els republicans preparats per resistir i suposar l’últim obstacle davant la imminent presa de Barcelona.

Una sèrie de  forces republicanes s’havien concentrat a Esplugues amb l’objectiu de guanyar el màxim de temps davant de la inevitable caiguda de Barcelona.

S’ha de tenir present que guanyar temps era un element vital ja que els republicans eren plenament conscients de la repressió que s’estava duent a terme en cada plaça que queia en mans franquistes.  Així doncs. l’estona que es pogués guanyar podria esdevenir  molt important perquè els partidaris de la Republicà poguessin fugir a l’exili, amagar-se  i destruir tota la documentació comprometedora que de caure en mans franquistes pogués ser utilitzada com a eina per a la repressió.  

Cal posar èmfasi en que en aquell moment el punt més important de la línia del front de la guerra civil era al pont d’Esplugues, per tant aquesta era la darrera resistència avanç de què els franquistes entressin a 
 Barcelona.

Vista, de principis del XX des del Torrent d'Esplugues just després del Salt del Pi,
al fons el pont d’Esplugue

Per tal de frenar els franquistes el màxim possible els republicans, formats per el 125è. batalló de metralladores i la 151a. brigada de l’exercit republicà, havien pres posicions a l’entorn del pont d’Esplugues. Van situar canons d’artilleria al cim i a la muntanya de San Pere Màrtir, van armar de metralladores diferents punts,  al turó Ramoneda, a la Torre de Picalqués, al campanar de l’església de Santa Magdalena, a la torre del pintor Junyent i  a la casa propietat del darrer alcalde republicà de la vila. També n’hi havia una al camp del pont barroc, on comença la carretera de Sarrià.  Paral·lelament havien construït varies trinxeres de cara a la plaça de Santa Magdalena des d’on es volia defensar la posició davant els atacs frontals dels nacionals.

Per tal d’endarrerir al màxim el pas de l’enemic els republicans també van situar càrregues explosives tant al pont de la carretera situat entre Esplugues i Sant Just, com també al pont de Can Clota, amb l’objectiu de volar-los quan la resistència en el combat s’esgotés.

A l’arribar els nacionals ho van fer acompanyats d’un tanc, que cobria l’entrada d’aquests tot circulant per la part superior de la carretera de Cornellà. Així doncs  es van situar apropant-se als  jardins de la plaça i coberts pel foc del tanc, tot iniciant les hostilitats.

Paral·lelament un batalló de metralladores havia pres posicions a la riba esquerra del torrent d’en Farré, dominant els accessos al pont tot disparant trets a la zona nacional. Arribaven més trets als franquistes des dels punts controlats pels republicans situats en els espais alts, des de les metralladores situades a les muntanyes i al campanar de l’església i voltants. Paral·lelament els efectius republicans també es situaven en les diverses trinxeres i barricades al cap al pont.

Paulatinament anaven a arribant tropes franquistes des de Sant Joan Despí i Cornellà, consta que anaven arribant tancs pel carrer Àngel Guimerà tot cobrint l'avanç de la infanteria sota els trets provinents del cantó oposat al del torrent d'en Farré. 

El torrent d'en Ferrer vist desde la Creu a l'alçada de Can Pi a principis del segle XX.

Sembla ser que les tropes van anar avançant i en un moment determinat  una granada d’artilleria dels franquistes va anar a parar a una de les finestres del campanar de l’església tot causant una forta explosió que mataria alguns dels soldats republicans que es trobaven disparant des d’aquell emplaçament.

Les columnes de la carretera de Cornellà i altres que s’hi anaven afegint procedents de la banda de Sant Just, van prendre totalment la plaça de  Santa Magdalena. Des d’allà, segurament situats a l’interior dels jardins de la plaça, van focalitzar el seu atac cap els soldats republicans atrinxerats al pont d’Esplugues i a la zones altes.

Progressivament les forces republicanes anaven reculant. Tot i que la derrota era propera, finalment cap dels ponts va ser destruït degut a una operació de l’exercit franquista. Els testimonis afins al bàndol nacional parlen d’un acte heroic d’un soldat d’origen asturià que havia sigut miner i tenia coneixements d’explosius, sembla ser que va aconseguir tallar les connexions dels explosius i va ser l’artífex que va evitar que aconseguissin fer-los explotar.

Per explicar el final del combat pren importància el testimoni del tinent Francisco Gomis, que manava una secció de la 16a. companyia de la quarta Bandera de “la Legión”. Segons aquest els franquistes havien posat en marxa una operació d’incursió a les files republicanes per allà les 5 del mati. Així doncs un escamot de tropes franquistes havia caminat per un camí engarjolat entre els marges de la muntanya, amb l’objectiu de tallar els trams de carretera de Pedralbes i de Collblanc posteriorment. Segons el testimoni hi van arribar allà  entre les sis i les set del matí. Un sergent es va quedar a la carretera de Pedralbes mentre que el tinent seguí amb els seus homes per una bòbila amb l’objectiu d’arribar a Can Clota.  Sembla ser que les tropes republicanes no es van adonar de la maniobra i els franquistes van fer presoners els soldats d'un batalló de metralladores que sortien per la carretera, tancant-los al soterrani d'una casa.

     Imatge del pont d’Esplugues durant cursa de la Jean Boin als anys 30

.

Els franquistes es van fer amb un total de quatre metralladores com màxim, artilleria que conduïren per la carretera de Collblanc (o algun espai paral·lel a aquesta).  Tot i que els republicans (probablement situats per Barcelona) sembla ser van descobrir l’entramat al voltant de les vuit, ja no hi podien fer res, i tot això va fer que posteriorment els soldats concentrats al pont d’Esplugues quedessin atrapats entre dos focs. Així doncs, un cop aquestes unitats franquistes van arribar, el combat va acabar atès que no es podia fer res davant el foc de les “unitats sorpresa” i de les que venien de la banda de la carretera de Cornellà i per la plaça Santa Magdalena. Finalment els soldats del pont van caure en mans franquistes.

Posteriorment grups de nacionals penetraren pel carrer de l’església d’Esplugues i baixant pel carrer del sometent anaren per el raval acabant amb les darreres resistències republicanes a la vila.

Durant el combat moriren 5 soldats del exercit franquista i 5 de republicans, a més a més hi van haver un total de 25 ferits. La batalla va durar una mica més de dues hores. Segons alguns testimonis el comandant dels republicans va ser assassinat a sang freda un cop ja havia estat apressat pels franquistes, va morir suposadament d’un tret al cap després d’haver increpat als nacionals segons els testimonis afins a aquest règim.

A les tres de la tarda les tropes franquistes marxen de la vila en direcció a Barcelona tot ocupant els punts alts de la ciutat, Montjuic, Vallvidrera, el Tibidabo, i l’Arrabassada.  L’entrada  a la ciutat es produeix a les sis, tot iniciant una terrible repressió i el començament d’una cruel dictadura.  

        Entrada dels franquistes a Barcelona, concretament desfilant per la gran via.